Com cada any, quan s’acosta el Nadal, l’Oncle Buscall té més feina que mai. Un dels matins del desembre rep la trucada d’un seu cosí de Vic:
- Hola cosí, estava passejant tranquil·lament per la ciutat i quan estava a prop del pati de l’escola he vist dos ulls que em miraven des d’una branca.
- Ostres, doncs ara mateix vinc, tu estigues alerta que no marxin.
L’Oncle Buscall es va ben equipar per no passar fred i quan estava a punt de marxa... el Colgafocs (el tió que sempre porta l’oncle), la Bastona i l’Heura li van dir que ells també volien venir.
Doncs, ja els tenim tots fent camí cap a Vic.
Quan van arribar, es van trobar amb el cosí i els va portar a l’escola on havia vist la branca on hi havia els dos ulls. L’Oncle Buscall es va enfilar i va despenjar el nou tió que acabaven de trobar. En Colgafocs, simpàtic com era, es va presentar:
- Hola, jo sóc en Colgafocs, un dels tions del Nadal.
- Hola, doncs jo sóc la Caganera i ...
- Doncs benvinguda! Ostres estàs una mica seca, deus tenir molta gana? Ara l’Oncle Buscall et cuidarà molt i ja veuràs com de seguida et posaràs ben valenta.
Tots van agafar una altra vegada el camí i se’n van anar cap al Cau, al cim de Sant Sebastià. Allà, entremig de la muntanya, hi ha la cova on viu l’Oncle Buscall i tots els tions de Nadal. A la Caganera li va ensenyar tota la Plana de Vic i totes les escoles on hi havien els nens que es portaven més bé i que els cuidaven millor de tota la comarca.
L’Oncle va instal·lar la Caganera al llit, la va tapar i, de seguida, el nou tió es va adormir.
Ara, ja només quedava poc més d’una setmana perquè fos el gran dia, el 24 de desembre, el dia de fer cagar el Tió. L’Oncle Buscall ara tenia molta feina. A l’any demà va reunir a tots els tions del Cau i els va dir:
- Ja s’acosta el gran dia, el vostre dia. Ara us toca fer molt feliços als nens i nenes. Heu de ser molt ben educats i no fer entremaliadures dins les cases, d’aquesta manera els petits us donaran menjar: per esmorzar galetes, torrades de pa amb tomàquet i formatge, llet amb colacao. Per dinar, potser seran els pares que us alimentaran, perquè els petits molts són a dinar a l’escola, però no patiu, que també us donaran grans menjars. La millor hora és a la tarda, l’hora de berenar, que sempre hi ha alguna sorpresa i després, a sopar i a dormir. Ara, us agafaré a tots i us aniré deixant a les cases i a les escoles perquè els nens i nenes us puguin veure i estimar.
- Visca, visca, visca !!! – van dir els tions.
L’Oncle va carregar-se tots els tions i els va anar a portar a casa per casa i escola per escola de Vic. La Caganera estava molt nerviosa, no sabia on li tocaria i l’Oncle li va dir que la portaria a una escola que estaria molt bé.
Quan ja arribaven, un nen va cridar:
- Que ve l’Oncle Buscall, que ens porta un tió!!! I van començar a cantar la cançó de l’Oncle Buscall:
(...) Jo tinc una barretina, jo en tinc tu en tens,
Jo vaig cap a la muntanya, jo hi vaig tu hi vas. (...)
L’Oncle els deixà la Caganera i els va dir als nens i nenes de l’escola:
- L’heu de donar molt menjar, perquè tingui la panxa ben plena i després pugui cagar molt fort regals per l’escola.
Després d’una setmana de menjar tot el que els nens li donaven, va arribar el gran moment: l’hora de fer cagar el tió.
Les mestres van posar la Caganera al mig de tots els nens i nenes, li van posar la manta tapant-li el cul. Primer de tot va fer un pet, però no li va sortir res. Les mestres van dir els nens:
- Millor primer li cantem la seva cançó, la cançó del tió i després marxem a la classe i la deixem fer caca tranquil·la. Quan hagi passat una estoneta tornarem tots aquí i mirarem què ha fet. Vinga, tots a cantar i cap a la classe!!!
Quan van tornar la sorpresa va ser molt gran, hi havia de tot:
pilotes, galledes, pales, colors, caramels, nines, jocs...
Bon Nadal
